Els pobles preindustrials i el seu sentit en una antropologia autocrítica
Joan B. Llinares
2008
[page-n-1]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:36
Página 108
ELS POBLES PREINDUSTRIALS
I EL SEU SENTIT EN UNA
ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA
JOAN B. LLINARES
La vida quotidiana d’una persona que residisca en una ciutat occidental dels nostres
dies potser tindrà molt poc contacte amb allò que pròpiament es denomina el camp.
Deu ser el més probable ja que això és el que ens passa a la majoria dels humans del
món industrialitzat. De fet, ja estem habituats a contraposar el camp i la ciutat com
si foren dues opcions antitètiques, dues formes de vida molt diferents entre si. En
efecte, l’única cosa aproximadament campestre que li brinden els carrers motoritzats a qui ha de viure-hi i treballar-hi la constitueix la gratificant interrupció que
són els parcs i jardins, les zones verdes limitades, que, en el millor dels casos, conserven amb prou feines un bosc minúscul, uns quants arbres entorn del que queda
d’alguna antiga ermita o alqueria. Aquest ciutadà potser només coneix de l’agricultura el que aquesta proporciona per a l’alimentació gràcies als productes ja empaquetats que adquireix en els supermercats. Per això, el que és pròpiament el camp,
és a dir, viure del camp i en el camp com fa un llaurador dedicat a les complexes
feines de cultivar-lo, potser es redueix per a molts «urbanites» a un mer escenari, al
panorama fugaç que es percep darrere de les finestretes d’un cotxe o del tren, o al
quadre de geometria abstracta que de vegades s’arriba a contemplar des d’un avió.
Aquestes formes de vida atentes al pas de les estacions i repletes de múltiples eines
per a la sembra, el cultiu i la sega, que necessiten tales, guarets, rompudes i regadius
abans d’obtindre la collita, són cada vegada més desconegudes. Fora d’això, les feines agrícoles de les societats preindustrials que viuen prop de selves i sabanes o en
zones quasi desèrtiques eren i continuen sent d’índole molt diferent de les que
podem observar a les comarques vinícoles o tarongeres del nostre país.
108 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-2]
M.tribals val 109-140
30/10/08
Fig. 1.- Retrat de J.J. Rousseau.
Dins “Émile, ou de l’Éducation”,
Paris, 1857.
08:50
Página 109
Segurament la ignorància serà semblant o encara major pel que fa a la ramaderia, a la vida dels diferents tipus de pastors, nòmades transhumants o més sedentaris i especialitzats, que conviuen amb els seus veïns. Els animals vius amb què
s’ha pogut trobar un ciutadà del món industrial probablement només són uns
quants exemplars d’espècies domèstiques, però és
difícil que se sàpia per experiència pròpia el que és
un ramat de cabres i ovelles, unes quantes vaques en
un estable, un galliner en el corral o un simple colomer, per no parlar dels ruscos d’abelles o dels bancs
de sardines en el mar. Amb sort s’hauran observat
aquestes i altres espècies d’animals més o menys
submises o exòtiques en alguna visita a granges
educatives, a un zoològic, o bé en espectacles circenses. La resta depén de l’omnipresent cultura de
la imatge que pobla les nostres ments, de tot aquest
cabal que ens travessa i que hem obtingut de fotos,
pel·lícules o documentals que intenten satisfer les
nostres ànsies d’informació, de sorpresa i de curiositat, i que pot quedar aparcat, per desgràcia, en un
de tants illots del nostre univers virtual, desproveït
de carn, de sang i de vitalitat.
I val més que no indaguem sobre la caça i la
recol·lecció com a formes de subsistència dels
humans, estratègies fonamentals que van possibilitar la vida de la nostra espècie durant molts mil·lennis, al costat d’animals perillosos, carnissers i carronyers: costa molt imaginar sota
aquestes paraules una altra cosa que una batuda en un vedat, amb rifles i escopetes, perseguint els amagatalls de les llebres, de la perdiu o la guatla, o el grat record
d’algun matí de tardor buscant bolets en un bosc o arreplegant espàrrecs o maduixes silvestres en passejades per sendes de muntanya.
Així sol ser, més o menys, el contrast agut entre aquella forma primordial de subsistir i el món d’experiències que configura el dia a dia de la nostra
existència a les ciutats, nuclis demogràfics constitutius del món industrialitzat.
Tan gran ignorància de com subsistírem tots els humans fins fa uns deu mil
anys i de com viuen encara determinades tribus en alguns llocs de la terra és una
faceta característica que ens defineix milions de persones en l’actualitat. No
obstant això, aquest predomini de la vida ciutadana, reforçat pel nombre tan
elevat dels qui la compartim i l’orgullosa sensació de normalitat i de progrés que
acostumen a manifestar, impedeix que ens adonem de l’excepcionalitat que significa i dels riscos que comporta en la ja llarga persistència de la nostra espècie:
per a prendre consciència d’això seria prou que retrocedírem en el temps o que
ens desplaçàrem a altres zones del planeta i férem una simple comparació.
Aquest doble moviment en l’espai i en la història, atenent els qui mostren la
seua humanitat d’una forma tan diferent, és molt necessari i alliçonador, si
ELS POBLES PREINDUSTRIALS I EL SEU SENTIT EN UNA ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA 109
[page-n-3]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:50
Página 110
volem saber què som, d’on venim i cap a on hauríem d’anar. I ho és per una raó
molt senzilla.
Els éssers humans tenim una naturalesa pròpia, és clar, d’ací la importància
del desxiframent del genoma humà, la validesa de la medicina i la farmàcia en els
seus coneixements d’aplicació universal, o les belles varietats físiques del mestissatge. Però aquesta mateixa naturalesa que conforma el nostre substrat psicosomàtic
compartit és radicalment cultural: el context familiar en què hem sigut engendrats
i aquell en què ens reproduïm pot variar moltíssim en extensió, ubicació, línies
d’ascendència, normes i components reconeguts, etcètera; ens vestim, ens despullem, ens tallem i pentinem el cabell i ens adornem el cos i la cara de mil maneres diferents, com captarem de seguida amb la mera observació de fotografies de
diverses ètnies; subsistim amb arts diverses que ens proporcionen l’energia que
necessitem de mitjans i contextos amb flora i fauna notablement dissímils; parlem
llengües que ens sorprenen per la seua estranyesa mútua; fabriquem utensilis distints usant materials distints i els decorem seguint tradicions autònomes; cantem
i ballem amb melodies i ritmes molt diversos; interpretem els nostres somnis i pensem sobre la vida d’ultratomba de maneres increïblement sorprenents, etcètera,
etcètera. En aquest sentit, els humans som els nostres propis gestors, capaços d’adaptar-nos creativament a entorns geogràfics summament dispars, que van de la
calor dels tròpics al fred de l’Àrtic, del desert a les selves, de la sabana a les muntanyes, mitjançant utensilis tècnics que han anat canviant de matèria, de forma i
d’estructura, de disseny, d’objectius i d’aplicabilitats, en una gamma immensa que
va des de la destral de sílex fins als robots d’última generació. Com a éssers temporals i històrics, guardem memòria selectiva del que hem sigut, oblidem també
fragments del que vam ser, i tenim un futur problemàtic que en part modelem
amb les nostres opcions i decisions. Ens preguntem per nosaltres mateixos, narrem
el nostre passat i ens interpretem a nosaltres mateixos en una indagació sense més
pausa que la mort. Així les coses, conéixer altres formes de vida, sobretot si ens sorprenen i ens admiren, és a dir, si ens omplin d’interrogants, és com una necessitat
ineludible, és el fonament d’aquesta difícil saviesa que ens permet captar el nostre
rostre i entendre què és el que ens defineix i ens caracteritza, ja que per a veure’ns
i percebre’ns necessitem sempre un espill: contemplar-nos amb un poc de rigor
requereix la reflexió en el rostre dels altres, l’espurna desconcertant de les diferències que, potser, encendrà el foc que il·luminarà el propi pensament i aportarà
calor a la nostra solidaritat. Sense aquest treball de reconeixement no som subjectes responsables en el context multicultural en què ja estem.
Per això l’exercici de la comparació intercultural és una font d’ensenyances
sobre nosaltres mateixos gràcies a la presència viva dels altres. Heus ací per què
convé que practiquem un atent desplaçament en l’espai i en el temps com el que
ens brinda una exposició com la present. Sense informacions detallades de la
diversitat humana som desconeixedors ingenus i arrogants no sols dels altres, sinó
també de nosaltres mateixos i de l’abundant material que hem anat fabricant per
a subsistir i conviure; sense aquestes aportacions perdem el sentit de la nostra història i del nostre particular present, que, en aquesta època de globalització pel
110 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-4]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:50
Página 111
transport i les comunicacions, és encara més plural i interactiu. Com ja va dir molt
bé Rousseau (fig. 1):
«...la reflexió naix de les idees comparades i és la pluralitat de les idees el que
porta a comparar-les. Qui només veu un objecte no pot comparar res. Qui veu
un xicotet nombre d’objectes, i sempre els mateixos des de la seua infància, tampoc no els compara perquè el costum de veure el priva de l’atenció necessària per
a examinar-los. Però a mesura que un objecte nou ens sorprén, volem conéixer-lo
i intentem relacionar-lo amb aquells que ens són coneguts. És així com aprenem
a considerar el que està davant dels nostres ulls; allò que ens és estrany ens incita
a l’examen d’allò que està pròxim ».
Per tant, i per a començar, podem descriure i comparar aquelles formes de
subsistència que, ja des de l’Antiguitat grecoromana, la nostra societat sap que
els humans hem inventat en la nostra creativa adaptació a l’entorn. La fina atenció a uns tals contextos és una de les ensenyances de la millor literatura. Des de
l’excel·lència poètica de la nostra èpica fundacional i gràcies a la frescor d’imatges verbals no superades, la literatura pot col·laborar amb la millor mirada etnoarqueològica, la que treballa per a aprofundir sobre els reptes tècnics, ètics i polítics del nostre present amb les seues rigoroses i veraces aportacions plàstiques i
objectuals.
Fa ja molt de temps, prop de tres mil anys, a la Grècia arcaica, els qui ja posseïen una manera de vida d’èxits culturals notables se sorprenien de trobar una illa
despoblada i salvatge, en la qual podien dedicar-se a la caça i on la seua imaginació de seguida es disparava, pensant com aprofitar els recursos naturals per a tindre així una vida plaent, en cas d’arribar a ser algun dia els futurs habitants d’aquella zona inexplorada. Així és com Homer ens conta l’arribada d’Odisseu i els
seus companys a una illa pròxima a la terra dels ciclops, a una espècie de naturalesa verge, el grau zero de la civilització, encara desproveïda de totes les formes de
ramaderia, d’agricultura, de navegació o de comerç, perquè els humans encara no
han arribat a habitar-la. És l’heroi mateix qui ho narra amb les seues paraules autobiogràfiques davant dels que li han donat hospitalitat:
«...al costat del port, s’estén una illa plana, plena de boscos. En ella es crien innumerables cabres salvatges, ja que no passen per allí hòmens que els ho impedisquen ni les persegueixen els caçadors, aquells que pateixen dificultats en el bosc
perseguint les crestes de les muntanyes. L’illa tampoc no està ocupada per ramats
ni sembrats, sinó que, no sembrada ni llaurada, manca de cultivadors tot l’any i
alimenta les cabres beladores. Els qui habiten en les proximitats no disposen de
naus de proes roges, ni hi ha armadors que puguen treballar per a construir naus
ben entaulades; aquestes tindrien com a destinació cada una de les ciutats de mortals a què solen arribar els hòmens travessant amb les seues naus el mar, uns a la
recerca d’uns altres, i s’haurien fet una illa ben fundada. Perquè no és dolenta i
donaria una collita en cada estació; té prats vora les riberes del mar canós, humits,
tous. Les vinyes sobretot produirien constantment, i les bladeres són planes.
Arreplegarien sempre les profundes messes en l’estació corresponent, ja que el
ELS POBLES PREINDUSTRIALS I EL SEU SENTIT EN UNA ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA
111
[page-n-5]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:50
Página 112
subsòl és fèrtil. També s’hi troba un port on és fàcil atracar, on no hi ha necessitat de cable ni de tirar les àncores ni de lligar les amarres. Es pot romandre-hi, una
vegada arribats, fins al dia en què l’ànim dels mariners els impulse i bufen els
vents. En la part alta del port corre una aigua resplendent, una font que sorgeix
de la profunditat d’una cova, i a l’entorn creixen els àlbers. Cap allà navegàrem,
arribàrem a terra, arrossegàrem les naus de bons bancs, arreplegàrem totes les veles
i descendírem sobre la vora del mar, i esperàrem l’aurora dormint sobre l’arena.
Quan va arribar el matí, deambulàrem plens d’admiració per l’illa. Les cabres
munteses es van agitar, així que de seguida vam traure de les naus els arcs corbats
i les fletxes de puntes llargues i ordenats en tres grups començàrem a disparar;
prompte vam tindre caça abundant. Així vam estar tot el dia fins que es va amagar el sol, menjant innumerables trossos de carn… ».
Els membres d’aquella societat guerrera exerciten el seu valor i es preparen
per als combats practicant sistemàticament la caça, com serà habitual entre senyors
i aristòcrates: tan prompte com es va mostrar l’aurora,
«...van eixir de cacera els gossos i els mateixos fills d’Autòlic, i entre aquests anava
el diví Odisseu, [el nét d’aquell i el nebot d’aquests]. Van ascendir l’elevada muntanya Parnàs, vestits de selva, i de seguida van arribar a les valls ventoses. El sol
queia sobre els camps cultivats acabat d’eixir dels corrents plàcids i profunds de
l’oceà, quan van arribar els caçadors a una vall. Davant d’ells anaven els gossos
buscant les empremtes i darrere els fills d’Autòlic, i entre ells anava Odisseu brandant, prop dels gossos, la seua llança d’ombra llarga. Un enorme porc senglar estava estirat en una densa espessor que no travessava l’humit bufit dels vents en agitar-se, ni colpejava amb els seus rajos el sol resplendent, ni penetrava la pluja per
complet —i tan densa era!—, i una gran estora de fulles la cobria. Arribà al porc
senglar el soroll dels peus d’hòmens i gossos quan anava caçant i des de l’espessor,
eriçada la crin i brillant foc els seus ulls, es va detindre davant d’ells. Odisseu va
ser el primer a escometre’l, alçant la llança d’ombra llarga amb la seua mà robusta desitjant ferir-lo. El porc senglar el va atacar en el genoll i, llançant-se obliquament, va esgarrar amb el clau molta carn, però no va arribar a l’os del mortal. En
112 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 2.- Crater àtic amb escena de
cacera de porcs senglars. “Caça de
Calidó”. Museu Arqueològic de
Florencia.
[page-n-6]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 113
canvi Odisseu el va ferir en l’espatla dreta i la punta de la llança resplendent el va
travessar de part a part i va caure en la pols cridant, i va escapar volant el seu esperit. De seguida el van rodejar els fills d’Autòlic, van embenar sàviament la ferida
de l’irreprotxable Odisseu semblant a un déu i amb un conjur van retindre la sang
negra» (fig. 2).
El poema també descriu amb precisió admirable la forma de vida d’un individu, membre d’una societat ramadera. De nou, és l’heroi Odisseu qui relata la seua
experiència, amb detalls valuosos sobre els objectes, les pràctiques corporals i els
tipus d’animals que llavors es va trobar en el llarg camí de retorn a la seua enyorada terra materna: «Des d’aquella illa salvatge, vam fer una ullada a la terra dels
ciclops que estaven prop i vam veure el fum de les seues fogueres i vam escoltar el
vagit de les seues ovelles i cabres», diu l’heroi grec, per a explicar la curiositat que
sent per saber qui són aquells hòmens desconeguts, si són superbs, salvatges i mancats de justícia o amics dels forasters i amb sentiments de pietat amb els déus. Per
a aclarir la incògnita i trobar la resposta, embarca amb els seus companys, que
remen en direcció a aquella terra estrangera:
«I quan arribàrem a un lloc proper, vam veure una cova prop del mar, elevada,
ensostrada de llorer. Allí passava la nit ramat abundant —ovelles i cabres—, i al
voltant hi havia una tanca alta construïda amb pedres afonades en terra i amb
enormes pins i alzines de copa elevada. Allí habitava un home monstruós que pasturava els seus ramats, sol, apartat, i no freqüentava els altres, sinó que vivia allunyat i tenia pensaments impius. Era un monstre digne d’admiració: no s’assemblava a un home, a algú que menja blat, sinó a un cim cobert de bosc de les elevades muntanyes que apareix tot sol, destacat de les altres ».
Una vegada arribats a terra, amaguen les seues naus i amb un grup de companys Odisseu es posa en camí:
«Arribàrem de seguida a la seua cova i no el trobàrem dins, sinó que guardava els
seus ramats grossos en la pastura. Per això entràrem en la cova i donàrem una ullada a cada cosa: les paneres s’inclinaven davall el pes dels formatges i els estables
estaven plens de corders i cabridets. Tots estaven tancats per separat: a un costat
els pares, a un altre els mitjans i a un altre els recentals. I tots els recipients estaven plens a vessar de sèrum —poals i pitxers ben construïts, amb els quals munyia». Van seure i van esperar dins de la cova «...fins que va arribar conduint el
ramat. Portava el ciclop una pesada càrrega de llenya seca per a adobar el seu menjar i la va tirar dins amb gran soroll… a continuació va introduir els seus ramats
grossos, tots els que solia munyir, i els mascles —moltons i cabrons— els va deixar a la porta, fora de l’estable profund. Després va alçar una gran roca i la va
posar sobre la porta… En acabant, va seure a munyir les ovelles i les cabres beladores, cada una en el seu moment, i davall de cada una va col·locar un recental.
De seguida va posar a quallar la meitat de la llet blanca en cistelles ben entreteixides i l’altra meitat la va col·locar en poals, per a beure quan menjara i li servira
d’addició a l’àpat» (fig. 3).
ELS POBLES PREINDUSTRIALS I EL SEU SENTIT EN UNA ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA 113
[page-n-7]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 114
La Grècia arcaica coneix i practica altres formes de ramaderia; per exemple,
quan Odisseu torna finalment a la seua terra, a Ítaca, la deessa Atenea li aconsella
que visite en primer lloc Eumeo, el seu fidel porquer, el qual trobarà al costat dels
porcs:
«...aquests estan pasturant vora la Roca del Corb,
prop de la font Aretusa, menjant innumerables bellotes i bevent aigua negra, coses que creen en els porcs
abundant greix ».
“Llavors ell es va posar en camí des del port a través
d’una senda escarpada en un lloc boscós, pels cims,
cap a on Atenea li havia manifestat que trobaria el
diví porquer, el que tenia cura de la seua hisenda, més
que els altres serfs…, i el va trobar assegut en el pòrtic, on tenia edificada una quadra elevada, bonica i
gran, aïllada, en un lloc obert. El porquer mateix l’havia edificat per als porcs del seu sobirà absent…
Havia arrossegat les pedres i l’havia tancat amb arç;
fora va tendir una palissada completa, espessa i tancada, traient estaques del negre de l’alzina. Dins de la
quadra havia construït dotze porqueres, unes al costat
de les altres, per a enllitar les porques, i en cada una
es tancaven cinquanta porques, totes femelles que ja
havien parit. Els porcs dormien fora i eren molt inferiors en nombre, ja que els havien delmat els pretendents amb els seus banquets… També dormien al seu
costat quatre gossos, semblants a feres, que alimentava el porquer, cabdill d’hòmens. Aquest caminava llavors subjectant als seus peus unes sandàlies després de
tallar una pell de bou clapada. Els altres porquers, tres en total, havien anat cadascú pel seu costat amb els porcs en bandada ».
Eumeu rep el foraster, el porta a la seua cabanya, estén mala herba espessa sobre la qual posa una pell de cabra salvatge i li ofereix aquest llit, el seu
propi jaç, perquè descanse, després va a les porqueres, agafa dos porquets, els
sacrifica i els trosseja, i els posa al foc amb rostidors, estén farina i els ofereix
directament a les mans del seu hoste amb un bol en què ha mesclat vi perquè
bega…
Com és evident, en aquella societat hi ha ramaderia de diversos tipus; s’han
domesticat ja els bous i els cavalls, que faciliten les labors de cultiu i estiren els
carros en les curses, però disposa també sobretot de l’agricultura, per això els seus
membres s’alimenten no sols de carn, sinó sobretot de pa de farina de blat i de vi
obtingut dels xanglots de les vinyes, d’olives i oli, i de diverses fruites. Certament,
sobre l’agricultura l’Odissea brinda diversos exemples, com el de Laertes, el pare de
l’heroi, que té a Ítaca un camp molt bonic i ben cultivat, amb una mansió rodejada d’un porxo, en el qual mengen, descansen i dormen els esclaus que l’ajuden en
les labors, com per exemple tancar la vinya amb arç. L’ancià «vestia un mantell des-
114 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 3.- Crater àtic de columnes.
Odisseu fugint de la cova de
Polifem. “Pintor de safo”. Badisches
Landesmuseum, Carlsruhe.
[page-n-8]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 115
colorit, sargit, vergonyós, i al voltant de les seues cames tenia lligades unes gamberes mal cosides per a evitar els arraps; en les seues mans tenia uns guants a causa
dels albarzers i sobre el seu cap una gorra de pell de cabra». El seu fill el saluda amb
aquestes paraules: «Ancià, no ets inexpert a cultivar l’hort, que té un bon cultiu, i
res en el teu jardí no està descurat, ni la planta ni la figuera ni la vinya ni l’olivera ni la perera ni el llegum».
També és memorable la descripció del mític hort
que té el senyor dels feacis, Alcinoo el magnànim, al costat del seu famós domicili, un elevat palau senyorial:
«...fora del pati, prop de les portes, hi ha un gran hort de quatre jovades i al voltant s’estén una tanca a un costat i a l’altre.
Hi han nascut i floreixen arbres frondosos: pereres i magraners,
pomeres de fruits esplèndids, figueres dolces i oliveres verdes;
no se’n perd el fruit ni en falta mai a l’hivern ni a l’estiu: són
perennes… Hi té plantada una vinya molt fructífera, en la qual
xanglots de raïm s’assequen al sol en un lloc abrigat, d’altres es
veremen i d’altres es xafen: davant estan les vinyes que deixen
eixir la flor i també hi ha d’altres que a penes negregen. Allí
també, en el fons de l’hort, creixen rengleres de verdures de
totes classes sempre saludables. També hi ha dues fonts, l’una
que corre per tot l’hort, l’altra que va d’una part a una altra
davall el llindar del pati fins a l’elevat habitatge on van per
aigua els ciutadans».
Fig. 4.- Habitants de les illes Viti
dins “Les origines de la civilisation” de J. Lubbock, 1881.
No deixa de ressonar en aquesta mítica descripció
l’eco d’un dels sons més freqüents dels pobles d’agricultors: que les collites persistiren al llarg de l’any, sense la
dràstica alternança de fams canines i abundàncies opípares, de l’escassetat i l’excés. D’ací la necessitat de previsió, la importància vital de disposar de mètodes i instruments per a la conservació dels aliments, la conveniència
d’intercanviar amb altres grups allò del que es manca i
que ells poden proporcionar, la gènesi d’interessants simbiosis entre agricultors
sedentaris i pastors que regularment els visiten…
Aquestes tres formes fonamentals de subsistència, la caça-recol·lecció, el
pasturatge i l’agricultura, ja en l’Antiguitat van ser considerades com els estadis
pels quals passa la humanitat en el seu desenrotllament, és a dir, com els primers
escalons en l’escala de la civilització, al llarg d’un procés temporal lent i complex
(fig. 4). Els fragments de Dicearc, els versos de Lucreci o la prosa sobre les propietats rústiques de Marc Terenci Varró ho testimonien. En el segle XVIII es va tornar
a utilitzar aquesta manera d’interpretar la primitiva història de la humanitat d’una
forma cada vegada més rigorosa i sistemàtica, com documenten els escrits d’Adam
Smith o aquests textos de Rousseau:
ELS POBLES PREINDUSTRIALS I EL SEU SENTIT EN UNA ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA 115
[page-n-9]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 116
«Els primers hòmens van ser caçadors o pastors i no llauradors. Els primers béns
van ser ramats i no camps. Abans que la propietat de la terra fóra repartida, ningú
no pensava a cultivar-la. L’agricultura és un art que exigeix instruments, sembrar
per a collir és una precaució que exigeix previsió».
Des d’un estat primitiu d’embrutiment, pròxim a l’animalitat, els humans
van haver de compondre-se-les per a viure.
«Els més actius, els més robustos, els que anaven sempre avant, només podien
viure dels fruits i de la caça. Es van fer així caçadors violents, sanguinaris.
Després, amb el temps, van ser guerrers, conquistadors, usurpadors… La guerra i les conquistes no són una altra cosa que caceres dels hòmens… La majoria,
menys activa i més pacífica, es va assentar a penes va poder fer-ho, va reunir bestiar, el va domesticar, el va fer dòcil a la veu humana. Per a alimentar-se va
aprendre a cuidar-lo, a facilitar-ne la reproducció, i d’esta manera va començar
la vida pastoral”.
«La indústria humana creix simultàniament amb les necessitats que l’originen.
De les tres maneres de viure possibles per a l’home, és a dir, la caça, la cura del
bestiar i l’agricultura, la primera exercita el cos per a la força, per a la destresa,
la competició; l’ànima per al coratge, per a l’astúcia; endureix l’home i el torna
feroç. El país dels caçadors no és durant molt de temps el de la caça. És necessari perseguir la presa molt lluny; així sorgeix l’equitació. És necessari aconseguir la presa que fuig; per això les armes lleugeres, la fona, la fletxa, la javelina.
L’art pastoral, pare del repòs i les passions ocioses, és el que més es basta a si
mateix. Proporciona a l’home, sense majors esforços, la subsistència i l’abric així
com també el seu habitatge. Les tendes dels primers pastors estaven fetes amb
pell d’animals… L’agricultura, més lenta a nàixer, està relacionada amb totes les
arts; introdueix la propietat, el govern, les lleis i, progressivament, la misèria i
els crims, inseparables per a la nostra espècie de la ciència del bé i del mal… Els
tres estats de l’home considerat en relació amb la societat estan referits a la divisió precedent. El salvatge és caçador, el bàrbar és pastor, l’home civilitzat és llaurador».
Això diu Rousseau, reconstruint amb la seua imaginació el desplegament
d’aquelles formes de vida. Però, a diferència d’Homer, en la seua rememoració del
passat ja no intervenen herois, gegants ni déus, sinó que són humans com nosaltres mateixos els que caçaven, pasturaven o, per una sèrie de circumstàncies diverses, es van posar a tancar el camp i a cultivar la terra.
Aquest esquema bàsic i general, descriptiu i classificatori, permetia una
primera comparació entre els pobles. En aplicar-lo a totes les societats conegudes de la terra, fins i tot aquelles considerades més salvatges, com les dels indis
d’Amèrica, deixaven de ser «com animals que parlen» i passaven a formar part
de la història de la humanitat; ells són en el present un testimoni viu de com
havíem sigut els europeus en èpoques remotes, en els orígens de la història, en
edats amb tècniques i instruments de pedra i fusta, com els arcs i les fletxes,
practicant una forma de vida nòmada i caçadora, etcètera. L’espècie sencera, per
116 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-10]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 117
tant, seguia una mateixa senda de progrés i de desenrotllament, travessant
aquestes etapes fonamentals, el salvatgisme, la barbàrie i la civilització, com
també va exposar amb argumentacions detallades l’il·lustrat escocés Adam
Ferguson en el segle XVIII. Aquest enfocament comparatiu es va consagrar amb
el triomf de l’evolucionisme clàssic entre els antropòlegs fundacionals del segle
XIX, els primers que van instituir la docència d’aquesta disciplina en les universitats britàniques, franceses i americanes. Per a reconstruir el passat sense documentació escrita i amb limitats registres fòssils de la nostra existència primitiva,
la dels nostres avantpassats en els albors de la història, es van usar comparacions
sistemàtiques amb pobles coetanis que tingueren recursos tècnics i formes de
subsistència semblants, i per això aquests se’ls va denominar ‘primitius’, ‘salvatges’ i també ‘pobles naturals’, com si ells, els ‘altres’ per antonomàsia, els nostres
antípodes en tants sentits, habitants de zones distants i remotes, acabaren d’eixir de la falda de la mare naturalesa i no tingueren passat, i com si només meresqueren l’atribució de cultura pròpiament dita els pobles amb escriptura i amb
civilització, com els nostres. En efecte, el present dels occidentals, amb indústria i comerç, ciències i tècniques, estava considerat com el moment més evolucionat i més perfecte de la humanitat, era la meta a què tendien totes les societats de la terra, en una espècie de llei d’estadis positivista de compliment obligatori. Les altres formes de vida eren pensades des de les nostres i se les entenia
com més simples i senzilles, com predecessores o antecessores de les nostres, perdien així la seua autonomia i el seu valor propis i quedaven com annexades a la
nostra història. La manera occidental de desenvolupament era considerada el
patró, el model, el camí exemplar que servia per a mesurar tota alteritat.
Qualsevol diferència constatada en els altres pobles llavors era qualificada com
inferioritat, retard, desviació, infantilisme, incapacitat, i també com degradació
i fins i tot com un absurd incomprensible, com una aberració que convenia
esmenar com més prompte millor. Els encerts i la bellesa extraordinària de les
altres opcions culturals a penes es percebia sota aquesta mirada, s’insistia en
canvi en interessats contrastos etnocèntrics, en les diferències existents, i a
aquestes se les interpretava amb càrrega negativa com deficiències, carències i
estupideses, pròpies d’una base racial qualitativament pitjor dotada, que obstaculitza i impedeix el desenvolupament òptim de la civilització genuïna. No cal
subratllar que aquest enfocament sobre els altres grups humans, carregat del
denominat darwinisme social, complia funcions de legitimitat en un moment
de forta expansió colonial i consolidació dels imperialismes europeus sobre els
altres continents, sobre Àsia, Àfrica i Oceania especialment. Una era la cultura
vencedora i poderosa, la de l’Occident cristià, l’única mereixedora de tal nom,
la qual, per a justificar la seua agressiva presència en totes les parts del món, deia
que volia ajudar al desenrotllament, i, junt amb ella, però en posició sotmesa i
inferior, estaven les altres cultures, les quals, després d’aquell violent xoc cultural que les dominava, eren les perdedores, les vençudes i les desprestigiades. Les
maneres de saber que es van practicar no eren alienes als exercicis de poder d´un
tal context imperialista.
ELS POBLES PREINDUSTRIALS I EL SEU SENTIT EN UNA ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA
117
[page-n-11]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 118
Aquest enfocament de l’arqueologia prehistòrica huitcentista, l’evolucionisme clàssic que es pot detectar amb claredat en obres fundacionals com
Prehistoric Times (1865) i The Origin of Civilisation and the primitive Condition
of Man (1870) de John Lubbock (fig. 5), ha anat canviant des de llavors, gràcies
a successives estratègies d’investigació, molt diferents, com
el difusionisme, el particularisme històric, el funcionalisme, l’estructuralisme i la
denominada
antropologia
simbòlica i hermenèutica, com
també ha variat el context d’aplicació, açò és, la situació real
en les relacions de poder des
del reconeixement de la independència de molts països que
han lluitat per les seues llibertats, i els nous problemes d’un
món postcolonial, globalitzat i
multicultural. Estudiar la vida
de grups humans minoritaris i
fràgils compromet als que els
coneixen. La ciència que s’elabore sobre les seues formes de
vida ha de tindre un vessant crític pel que fa a la situació internacional present,
que és la responsable en gran mesura de les dificultats que tenen i del poc espai
de què disposen per a desenrotllar les seues pròpies possibilitats. En cas contrari, aquesta ciència deixa de ser verdaderament humana i es redueix a mera tècnica aplicada, convertint-se així en un altre instrument de control al servei dels
interessos dels més poderosos i perdent la seua capacitat d’emancipació. Els
altres pobles, certament, no sols són imatges vives del nostre passat, sinó que són
sobretot els nostres contemporanis, plenament dignes d’atenció i d’estudi per si
mateixos en el present, en tant que exemples de la humanitat, de la nostra
humanitat plural afortunadament plena de diferències ací i ara. Conviure amb
ells ens obliga a conéixer la seua cultura, a participar en les seues formes de vida,
a aprendre d’ells relativitzant els nostres hàbits i costums, sense pretendre la seua
assimilació o annexió. Una cultura diferent de la nostra no és, pel fet de mostrar tal diferència, ni inferior, ni aberrant, sinó que també té la seua coherència,
la seua complexitat, els seus sistemes de coneixement i de classificació de la realitat, els seus esquemes de valors, els seus criteris estètics, jurídics i religiosos,
etcètera. En comparar-la amb la nostra, hem d’esforçar-nos per arribar a formular possibles principis generals que donen raó de les semblances i de les diferències que observem i que ens permeten comprendre’ns a tots, a nosaltres i a ells,
com a humans en una terra compartida. En efecte, tots hem de fer front a pro-
118 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 5.- Caçadors-recol·lectors bosquimans dins “Las razas humanas”
de F. Ratzel, 1888.
[page-n-12]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 119
blemes semblants, ecològics, psicològics, socials i transculturals, és a dir, internacionals, globals, planetaris en suma. I en aquesta tasca ineludible hem de ser
autocrítics, perquè els que hem exercit una despietada dominació econòmica,
ideològica i política sobre els altres pobles hem sigut els occidentals, especialment en la Modernitat. Només així es pot pensar en un humanisme que, a diferència del que es va donar en el Renaixement, no es reduïsca ni a uns models
clàssics de referència exclusiva com els greco-romans de l’Antiguitat, ni, per
tant, a uns pocs sabers artisticoliteraris, ni a unes classes socials privilegiades, ni
a una àrea geogràfica restringida, mediterrània, europea o de l’hemisferi nord,
sinó que meresca ser denominat un humanisme interactiu, emancipatori, integral i global. Els altres són, llavors, com a plenament humans amb els quals convivim, el nostre present, perquè són també, i sobretot, coautors del nostre futur,
ja que en ells perduren valors a reivindicar que s’han perdut entre nosaltres. Ells
ens ensenyen a descobrir la complexitat de la vida humana, els valors que assenyalen les carències i els buits que ens delaten, les deficiències que ocasiona la
nostra forma de vida tan subjugadora: una subsistència urbana motoritzada i
veloç, com déiem al començament, solitària entre masses d’individus, sense forts
llaços afectius interpersonals, greument escindida entre allò privat i allò públic,
ignorant dels ritmes de la naturalesa, les varietats vegetals, la convivència amb
els animals, la cura en el consum, la tolerància amb els que prefereixen remar al
seu aire... refractària, en suma, a aprendre dels altres, que podrien aparéixer llavors com a bons etnoarqueòlegs del nostre present i qualificats esbossos del nostre possible futur.
Bibliografia
HOMER: Odisea. (Ed. de José Luis Calvo 1976) Ed. Nacional, Madrid.
LÉVI-STRAUSS, C. (1979): Antropología estructural. Mito, sociedad, humanidades. (Trad. de J.
Almela. Mèxic: Segle XXI, Cf. en especial «Jean-Jacques Rousseau, fundador de las ciencias
del hombre» i «Los tres humanismos».
LLINARES, J. B. (1982): Materiales para la historia de la Antropología. (3 vol.) València: Nau
Llibres, 1982, 1983 i 1984 (reedicions en 1993 i 1996). Cf. En especial els capítols
«Lucrecio» en el vol. I, «Locke», «Rousseau» i «Ferguson» en el vol. II i «Darwin»,
«Lubbock», «Morgan» i «Tylor» en el vol. III.
LLINARES, J. B. (1995): Introducció històrica a l’Antropologia. I. Textos antropològics dels clàssics
greco-romans. Servei de Publicacions de la Universitat de València, valència. Cf. en especial
el cap. 4 «Orígens i evolució de la vida humana i la cultura» i el cap. 8 «La construcció d’una
primera diferència antropològica: els civilitzats i els salvatges».
MEEK, R. (1981): Los orígenes de la ciencia social. El desarrollo de la teoría de los cuatro estadios.
(Trad. d’ E. Pérez Sedós.) Madrid.
SAN MARTÍN, J. (1985): La antropología, ciencia humana, ciencia crítica. Montesinos, Barcelona.
VALDÉS, R. (1977): Las Artes de subsistencia. Una aproximación tecnológica y ecológica al estudio
de la sociedad primitiva. Adara, La Coruña.
ELS POBLES PREINDUSTRIALS I EL SEU SENTIT EN UNA ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA 119
[page-n-13]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:36
Página 108
ELS POBLES PREINDUSTRIALS
I EL SEU SENTIT EN UNA
ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA
JOAN B. LLINARES
La vida quotidiana d’una persona que residisca en una ciutat occidental dels nostres
dies potser tindrà molt poc contacte amb allò que pròpiament es denomina el camp.
Deu ser el més probable ja que això és el que ens passa a la majoria dels humans del
món industrialitzat. De fet, ja estem habituats a contraposar el camp i la ciutat com
si foren dues opcions antitètiques, dues formes de vida molt diferents entre si. En
efecte, l’única cosa aproximadament campestre que li brinden els carrers motoritzats a qui ha de viure-hi i treballar-hi la constitueix la gratificant interrupció que
són els parcs i jardins, les zones verdes limitades, que, en el millor dels casos, conserven amb prou feines un bosc minúscul, uns quants arbres entorn del que queda
d’alguna antiga ermita o alqueria. Aquest ciutadà potser només coneix de l’agricultura el que aquesta proporciona per a l’alimentació gràcies als productes ja empaquetats que adquireix en els supermercats. Per això, el que és pròpiament el camp,
és a dir, viure del camp i en el camp com fa un llaurador dedicat a les complexes
feines de cultivar-lo, potser es redueix per a molts «urbanites» a un mer escenari, al
panorama fugaç que es percep darrere de les finestretes d’un cotxe o del tren, o al
quadre de geometria abstracta que de vegades s’arriba a contemplar des d’un avió.
Aquestes formes de vida atentes al pas de les estacions i repletes de múltiples eines
per a la sembra, el cultiu i la sega, que necessiten tales, guarets, rompudes i regadius
abans d’obtindre la collita, són cada vegada més desconegudes. Fora d’això, les feines agrícoles de les societats preindustrials que viuen prop de selves i sabanes o en
zones quasi desèrtiques eren i continuen sent d’índole molt diferent de les que
podem observar a les comarques vinícoles o tarongeres del nostre país.
108 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-2]
M.tribals val 109-140
30/10/08
Fig. 1.- Retrat de J.J. Rousseau.
Dins “Émile, ou de l’Éducation”,
Paris, 1857.
08:50
Página 109
Segurament la ignorància serà semblant o encara major pel que fa a la ramaderia, a la vida dels diferents tipus de pastors, nòmades transhumants o més sedentaris i especialitzats, que conviuen amb els seus veïns. Els animals vius amb què
s’ha pogut trobar un ciutadà del món industrial probablement només són uns
quants exemplars d’espècies domèstiques, però és
difícil que se sàpia per experiència pròpia el que és
un ramat de cabres i ovelles, unes quantes vaques en
un estable, un galliner en el corral o un simple colomer, per no parlar dels ruscos d’abelles o dels bancs
de sardines en el mar. Amb sort s’hauran observat
aquestes i altres espècies d’animals més o menys
submises o exòtiques en alguna visita a granges
educatives, a un zoològic, o bé en espectacles circenses. La resta depén de l’omnipresent cultura de
la imatge que pobla les nostres ments, de tot aquest
cabal que ens travessa i que hem obtingut de fotos,
pel·lícules o documentals que intenten satisfer les
nostres ànsies d’informació, de sorpresa i de curiositat, i que pot quedar aparcat, per desgràcia, en un
de tants illots del nostre univers virtual, desproveït
de carn, de sang i de vitalitat.
I val més que no indaguem sobre la caça i la
recol·lecció com a formes de subsistència dels
humans, estratègies fonamentals que van possibilitar la vida de la nostra espècie durant molts mil·lennis, al costat d’animals perillosos, carnissers i carronyers: costa molt imaginar sota
aquestes paraules una altra cosa que una batuda en un vedat, amb rifles i escopetes, perseguint els amagatalls de les llebres, de la perdiu o la guatla, o el grat record
d’algun matí de tardor buscant bolets en un bosc o arreplegant espàrrecs o maduixes silvestres en passejades per sendes de muntanya.
Així sol ser, més o menys, el contrast agut entre aquella forma primordial de subsistir i el món d’experiències que configura el dia a dia de la nostra
existència a les ciutats, nuclis demogràfics constitutius del món industrialitzat.
Tan gran ignorància de com subsistírem tots els humans fins fa uns deu mil
anys i de com viuen encara determinades tribus en alguns llocs de la terra és una
faceta característica que ens defineix milions de persones en l’actualitat. No
obstant això, aquest predomini de la vida ciutadana, reforçat pel nombre tan
elevat dels qui la compartim i l’orgullosa sensació de normalitat i de progrés que
acostumen a manifestar, impedeix que ens adonem de l’excepcionalitat que significa i dels riscos que comporta en la ja llarga persistència de la nostra espècie:
per a prendre consciència d’això seria prou que retrocedírem en el temps o que
ens desplaçàrem a altres zones del planeta i férem una simple comparació.
Aquest doble moviment en l’espai i en la història, atenent els qui mostren la
seua humanitat d’una forma tan diferent, és molt necessari i alliçonador, si
ELS POBLES PREINDUSTRIALS I EL SEU SENTIT EN UNA ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA 109
[page-n-3]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:50
Página 110
volem saber què som, d’on venim i cap a on hauríem d’anar. I ho és per una raó
molt senzilla.
Els éssers humans tenim una naturalesa pròpia, és clar, d’ací la importància
del desxiframent del genoma humà, la validesa de la medicina i la farmàcia en els
seus coneixements d’aplicació universal, o les belles varietats físiques del mestissatge. Però aquesta mateixa naturalesa que conforma el nostre substrat psicosomàtic
compartit és radicalment cultural: el context familiar en què hem sigut engendrats
i aquell en què ens reproduïm pot variar moltíssim en extensió, ubicació, línies
d’ascendència, normes i components reconeguts, etcètera; ens vestim, ens despullem, ens tallem i pentinem el cabell i ens adornem el cos i la cara de mil maneres diferents, com captarem de seguida amb la mera observació de fotografies de
diverses ètnies; subsistim amb arts diverses que ens proporcionen l’energia que
necessitem de mitjans i contextos amb flora i fauna notablement dissímils; parlem
llengües que ens sorprenen per la seua estranyesa mútua; fabriquem utensilis distints usant materials distints i els decorem seguint tradicions autònomes; cantem
i ballem amb melodies i ritmes molt diversos; interpretem els nostres somnis i pensem sobre la vida d’ultratomba de maneres increïblement sorprenents, etcètera,
etcètera. En aquest sentit, els humans som els nostres propis gestors, capaços d’adaptar-nos creativament a entorns geogràfics summament dispars, que van de la
calor dels tròpics al fred de l’Àrtic, del desert a les selves, de la sabana a les muntanyes, mitjançant utensilis tècnics que han anat canviant de matèria, de forma i
d’estructura, de disseny, d’objectius i d’aplicabilitats, en una gamma immensa que
va des de la destral de sílex fins als robots d’última generació. Com a éssers temporals i històrics, guardem memòria selectiva del que hem sigut, oblidem també
fragments del que vam ser, i tenim un futur problemàtic que en part modelem
amb les nostres opcions i decisions. Ens preguntem per nosaltres mateixos, narrem
el nostre passat i ens interpretem a nosaltres mateixos en una indagació sense més
pausa que la mort. Així les coses, conéixer altres formes de vida, sobretot si ens sorprenen i ens admiren, és a dir, si ens omplin d’interrogants, és com una necessitat
ineludible, és el fonament d’aquesta difícil saviesa que ens permet captar el nostre
rostre i entendre què és el que ens defineix i ens caracteritza, ja que per a veure’ns
i percebre’ns necessitem sempre un espill: contemplar-nos amb un poc de rigor
requereix la reflexió en el rostre dels altres, l’espurna desconcertant de les diferències que, potser, encendrà el foc que il·luminarà el propi pensament i aportarà
calor a la nostra solidaritat. Sense aquest treball de reconeixement no som subjectes responsables en el context multicultural en què ja estem.
Per això l’exercici de la comparació intercultural és una font d’ensenyances
sobre nosaltres mateixos gràcies a la presència viva dels altres. Heus ací per què
convé que practiquem un atent desplaçament en l’espai i en el temps com el que
ens brinda una exposició com la present. Sense informacions detallades de la
diversitat humana som desconeixedors ingenus i arrogants no sols dels altres, sinó
també de nosaltres mateixos i de l’abundant material que hem anat fabricant per
a subsistir i conviure; sense aquestes aportacions perdem el sentit de la nostra història i del nostre particular present, que, en aquesta època de globalització pel
110 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-4]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:50
Página 111
transport i les comunicacions, és encara més plural i interactiu. Com ja va dir molt
bé Rousseau (fig. 1):
«...la reflexió naix de les idees comparades i és la pluralitat de les idees el que
porta a comparar-les. Qui només veu un objecte no pot comparar res. Qui veu
un xicotet nombre d’objectes, i sempre els mateixos des de la seua infància, tampoc no els compara perquè el costum de veure el priva de l’atenció necessària per
a examinar-los. Però a mesura que un objecte nou ens sorprén, volem conéixer-lo
i intentem relacionar-lo amb aquells que ens són coneguts. És així com aprenem
a considerar el que està davant dels nostres ulls; allò que ens és estrany ens incita
a l’examen d’allò que està pròxim ».
Per tant, i per a començar, podem descriure i comparar aquelles formes de
subsistència que, ja des de l’Antiguitat grecoromana, la nostra societat sap que
els humans hem inventat en la nostra creativa adaptació a l’entorn. La fina atenció a uns tals contextos és una de les ensenyances de la millor literatura. Des de
l’excel·lència poètica de la nostra èpica fundacional i gràcies a la frescor d’imatges verbals no superades, la literatura pot col·laborar amb la millor mirada etnoarqueològica, la que treballa per a aprofundir sobre els reptes tècnics, ètics i polítics del nostre present amb les seues rigoroses i veraces aportacions plàstiques i
objectuals.
Fa ja molt de temps, prop de tres mil anys, a la Grècia arcaica, els qui ja posseïen una manera de vida d’èxits culturals notables se sorprenien de trobar una illa
despoblada i salvatge, en la qual podien dedicar-se a la caça i on la seua imaginació de seguida es disparava, pensant com aprofitar els recursos naturals per a tindre així una vida plaent, en cas d’arribar a ser algun dia els futurs habitants d’aquella zona inexplorada. Així és com Homer ens conta l’arribada d’Odisseu i els
seus companys a una illa pròxima a la terra dels ciclops, a una espècie de naturalesa verge, el grau zero de la civilització, encara desproveïda de totes les formes de
ramaderia, d’agricultura, de navegació o de comerç, perquè els humans encara no
han arribat a habitar-la. És l’heroi mateix qui ho narra amb les seues paraules autobiogràfiques davant dels que li han donat hospitalitat:
«...al costat del port, s’estén una illa plana, plena de boscos. En ella es crien innumerables cabres salvatges, ja que no passen per allí hòmens que els ho impedisquen ni les persegueixen els caçadors, aquells que pateixen dificultats en el bosc
perseguint les crestes de les muntanyes. L’illa tampoc no està ocupada per ramats
ni sembrats, sinó que, no sembrada ni llaurada, manca de cultivadors tot l’any i
alimenta les cabres beladores. Els qui habiten en les proximitats no disposen de
naus de proes roges, ni hi ha armadors que puguen treballar per a construir naus
ben entaulades; aquestes tindrien com a destinació cada una de les ciutats de mortals a què solen arribar els hòmens travessant amb les seues naus el mar, uns a la
recerca d’uns altres, i s’haurien fet una illa ben fundada. Perquè no és dolenta i
donaria una collita en cada estació; té prats vora les riberes del mar canós, humits,
tous. Les vinyes sobretot produirien constantment, i les bladeres són planes.
Arreplegarien sempre les profundes messes en l’estació corresponent, ja que el
ELS POBLES PREINDUSTRIALS I EL SEU SENTIT EN UNA ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA
111
[page-n-5]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:50
Página 112
subsòl és fèrtil. També s’hi troba un port on és fàcil atracar, on no hi ha necessitat de cable ni de tirar les àncores ni de lligar les amarres. Es pot romandre-hi, una
vegada arribats, fins al dia en què l’ànim dels mariners els impulse i bufen els
vents. En la part alta del port corre una aigua resplendent, una font que sorgeix
de la profunditat d’una cova, i a l’entorn creixen els àlbers. Cap allà navegàrem,
arribàrem a terra, arrossegàrem les naus de bons bancs, arreplegàrem totes les veles
i descendírem sobre la vora del mar, i esperàrem l’aurora dormint sobre l’arena.
Quan va arribar el matí, deambulàrem plens d’admiració per l’illa. Les cabres
munteses es van agitar, així que de seguida vam traure de les naus els arcs corbats
i les fletxes de puntes llargues i ordenats en tres grups començàrem a disparar;
prompte vam tindre caça abundant. Així vam estar tot el dia fins que es va amagar el sol, menjant innumerables trossos de carn… ».
Els membres d’aquella societat guerrera exerciten el seu valor i es preparen
per als combats practicant sistemàticament la caça, com serà habitual entre senyors
i aristòcrates: tan prompte com es va mostrar l’aurora,
«...van eixir de cacera els gossos i els mateixos fills d’Autòlic, i entre aquests anava
el diví Odisseu, [el nét d’aquell i el nebot d’aquests]. Van ascendir l’elevada muntanya Parnàs, vestits de selva, i de seguida van arribar a les valls ventoses. El sol
queia sobre els camps cultivats acabat d’eixir dels corrents plàcids i profunds de
l’oceà, quan van arribar els caçadors a una vall. Davant d’ells anaven els gossos
buscant les empremtes i darrere els fills d’Autòlic, i entre ells anava Odisseu brandant, prop dels gossos, la seua llança d’ombra llarga. Un enorme porc senglar estava estirat en una densa espessor que no travessava l’humit bufit dels vents en agitar-se, ni colpejava amb els seus rajos el sol resplendent, ni penetrava la pluja per
complet —i tan densa era!—, i una gran estora de fulles la cobria. Arribà al porc
senglar el soroll dels peus d’hòmens i gossos quan anava caçant i des de l’espessor,
eriçada la crin i brillant foc els seus ulls, es va detindre davant d’ells. Odisseu va
ser el primer a escometre’l, alçant la llança d’ombra llarga amb la seua mà robusta desitjant ferir-lo. El porc senglar el va atacar en el genoll i, llançant-se obliquament, va esgarrar amb el clau molta carn, però no va arribar a l’os del mortal. En
112 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 2.- Crater àtic amb escena de
cacera de porcs senglars. “Caça de
Calidó”. Museu Arqueològic de
Florencia.
[page-n-6]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 113
canvi Odisseu el va ferir en l’espatla dreta i la punta de la llança resplendent el va
travessar de part a part i va caure en la pols cridant, i va escapar volant el seu esperit. De seguida el van rodejar els fills d’Autòlic, van embenar sàviament la ferida
de l’irreprotxable Odisseu semblant a un déu i amb un conjur van retindre la sang
negra» (fig. 2).
El poema també descriu amb precisió admirable la forma de vida d’un individu, membre d’una societat ramadera. De nou, és l’heroi Odisseu qui relata la seua
experiència, amb detalls valuosos sobre els objectes, les pràctiques corporals i els
tipus d’animals que llavors es va trobar en el llarg camí de retorn a la seua enyorada terra materna: «Des d’aquella illa salvatge, vam fer una ullada a la terra dels
ciclops que estaven prop i vam veure el fum de les seues fogueres i vam escoltar el
vagit de les seues ovelles i cabres», diu l’heroi grec, per a explicar la curiositat que
sent per saber qui són aquells hòmens desconeguts, si són superbs, salvatges i mancats de justícia o amics dels forasters i amb sentiments de pietat amb els déus. Per
a aclarir la incògnita i trobar la resposta, embarca amb els seus companys, que
remen en direcció a aquella terra estrangera:
«I quan arribàrem a un lloc proper, vam veure una cova prop del mar, elevada,
ensostrada de llorer. Allí passava la nit ramat abundant —ovelles i cabres—, i al
voltant hi havia una tanca alta construïda amb pedres afonades en terra i amb
enormes pins i alzines de copa elevada. Allí habitava un home monstruós que pasturava els seus ramats, sol, apartat, i no freqüentava els altres, sinó que vivia allunyat i tenia pensaments impius. Era un monstre digne d’admiració: no s’assemblava a un home, a algú que menja blat, sinó a un cim cobert de bosc de les elevades muntanyes que apareix tot sol, destacat de les altres ».
Una vegada arribats a terra, amaguen les seues naus i amb un grup de companys Odisseu es posa en camí:
«Arribàrem de seguida a la seua cova i no el trobàrem dins, sinó que guardava els
seus ramats grossos en la pastura. Per això entràrem en la cova i donàrem una ullada a cada cosa: les paneres s’inclinaven davall el pes dels formatges i els estables
estaven plens de corders i cabridets. Tots estaven tancats per separat: a un costat
els pares, a un altre els mitjans i a un altre els recentals. I tots els recipients estaven plens a vessar de sèrum —poals i pitxers ben construïts, amb els quals munyia». Van seure i van esperar dins de la cova «...fins que va arribar conduint el
ramat. Portava el ciclop una pesada càrrega de llenya seca per a adobar el seu menjar i la va tirar dins amb gran soroll… a continuació va introduir els seus ramats
grossos, tots els que solia munyir, i els mascles —moltons i cabrons— els va deixar a la porta, fora de l’estable profund. Després va alçar una gran roca i la va
posar sobre la porta… En acabant, va seure a munyir les ovelles i les cabres beladores, cada una en el seu moment, i davall de cada una va col·locar un recental.
De seguida va posar a quallar la meitat de la llet blanca en cistelles ben entreteixides i l’altra meitat la va col·locar en poals, per a beure quan menjara i li servira
d’addició a l’àpat» (fig. 3).
ELS POBLES PREINDUSTRIALS I EL SEU SENTIT EN UNA ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA 113
[page-n-7]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 114
La Grècia arcaica coneix i practica altres formes de ramaderia; per exemple,
quan Odisseu torna finalment a la seua terra, a Ítaca, la deessa Atenea li aconsella
que visite en primer lloc Eumeo, el seu fidel porquer, el qual trobarà al costat dels
porcs:
«...aquests estan pasturant vora la Roca del Corb,
prop de la font Aretusa, menjant innumerables bellotes i bevent aigua negra, coses que creen en els porcs
abundant greix ».
“Llavors ell es va posar en camí des del port a través
d’una senda escarpada en un lloc boscós, pels cims,
cap a on Atenea li havia manifestat que trobaria el
diví porquer, el que tenia cura de la seua hisenda, més
que els altres serfs…, i el va trobar assegut en el pòrtic, on tenia edificada una quadra elevada, bonica i
gran, aïllada, en un lloc obert. El porquer mateix l’havia edificat per als porcs del seu sobirà absent…
Havia arrossegat les pedres i l’havia tancat amb arç;
fora va tendir una palissada completa, espessa i tancada, traient estaques del negre de l’alzina. Dins de la
quadra havia construït dotze porqueres, unes al costat
de les altres, per a enllitar les porques, i en cada una
es tancaven cinquanta porques, totes femelles que ja
havien parit. Els porcs dormien fora i eren molt inferiors en nombre, ja que els havien delmat els pretendents amb els seus banquets… També dormien al seu
costat quatre gossos, semblants a feres, que alimentava el porquer, cabdill d’hòmens. Aquest caminava llavors subjectant als seus peus unes sandàlies després de
tallar una pell de bou clapada. Els altres porquers, tres en total, havien anat cadascú pel seu costat amb els porcs en bandada ».
Eumeu rep el foraster, el porta a la seua cabanya, estén mala herba espessa sobre la qual posa una pell de cabra salvatge i li ofereix aquest llit, el seu
propi jaç, perquè descanse, després va a les porqueres, agafa dos porquets, els
sacrifica i els trosseja, i els posa al foc amb rostidors, estén farina i els ofereix
directament a les mans del seu hoste amb un bol en què ha mesclat vi perquè
bega…
Com és evident, en aquella societat hi ha ramaderia de diversos tipus; s’han
domesticat ja els bous i els cavalls, que faciliten les labors de cultiu i estiren els
carros en les curses, però disposa també sobretot de l’agricultura, per això els seus
membres s’alimenten no sols de carn, sinó sobretot de pa de farina de blat i de vi
obtingut dels xanglots de les vinyes, d’olives i oli, i de diverses fruites. Certament,
sobre l’agricultura l’Odissea brinda diversos exemples, com el de Laertes, el pare de
l’heroi, que té a Ítaca un camp molt bonic i ben cultivat, amb una mansió rodejada d’un porxo, en el qual mengen, descansen i dormen els esclaus que l’ajuden en
les labors, com per exemple tancar la vinya amb arç. L’ancià «vestia un mantell des-
114 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 3.- Crater àtic de columnes.
Odisseu fugint de la cova de
Polifem. “Pintor de safo”. Badisches
Landesmuseum, Carlsruhe.
[page-n-8]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 115
colorit, sargit, vergonyós, i al voltant de les seues cames tenia lligades unes gamberes mal cosides per a evitar els arraps; en les seues mans tenia uns guants a causa
dels albarzers i sobre el seu cap una gorra de pell de cabra». El seu fill el saluda amb
aquestes paraules: «Ancià, no ets inexpert a cultivar l’hort, que té un bon cultiu, i
res en el teu jardí no està descurat, ni la planta ni la figuera ni la vinya ni l’olivera ni la perera ni el llegum».
També és memorable la descripció del mític hort
que té el senyor dels feacis, Alcinoo el magnànim, al costat del seu famós domicili, un elevat palau senyorial:
«...fora del pati, prop de les portes, hi ha un gran hort de quatre jovades i al voltant s’estén una tanca a un costat i a l’altre.
Hi han nascut i floreixen arbres frondosos: pereres i magraners,
pomeres de fruits esplèndids, figueres dolces i oliveres verdes;
no se’n perd el fruit ni en falta mai a l’hivern ni a l’estiu: són
perennes… Hi té plantada una vinya molt fructífera, en la qual
xanglots de raïm s’assequen al sol en un lloc abrigat, d’altres es
veremen i d’altres es xafen: davant estan les vinyes que deixen
eixir la flor i també hi ha d’altres que a penes negregen. Allí
també, en el fons de l’hort, creixen rengleres de verdures de
totes classes sempre saludables. També hi ha dues fonts, l’una
que corre per tot l’hort, l’altra que va d’una part a una altra
davall el llindar del pati fins a l’elevat habitatge on van per
aigua els ciutadans».
Fig. 4.- Habitants de les illes Viti
dins “Les origines de la civilisation” de J. Lubbock, 1881.
No deixa de ressonar en aquesta mítica descripció
l’eco d’un dels sons més freqüents dels pobles d’agricultors: que les collites persistiren al llarg de l’any, sense la
dràstica alternança de fams canines i abundàncies opípares, de l’escassetat i l’excés. D’ací la necessitat de previsió, la importància vital de disposar de mètodes i instruments per a la conservació dels aliments, la conveniència
d’intercanviar amb altres grups allò del que es manca i
que ells poden proporcionar, la gènesi d’interessants simbiosis entre agricultors
sedentaris i pastors que regularment els visiten…
Aquestes tres formes fonamentals de subsistència, la caça-recol·lecció, el
pasturatge i l’agricultura, ja en l’Antiguitat van ser considerades com els estadis
pels quals passa la humanitat en el seu desenrotllament, és a dir, com els primers
escalons en l’escala de la civilització, al llarg d’un procés temporal lent i complex
(fig. 4). Els fragments de Dicearc, els versos de Lucreci o la prosa sobre les propietats rústiques de Marc Terenci Varró ho testimonien. En el segle XVIII es va tornar
a utilitzar aquesta manera d’interpretar la primitiva història de la humanitat d’una
forma cada vegada més rigorosa i sistemàtica, com documenten els escrits d’Adam
Smith o aquests textos de Rousseau:
ELS POBLES PREINDUSTRIALS I EL SEU SENTIT EN UNA ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA 115
[page-n-9]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 116
«Els primers hòmens van ser caçadors o pastors i no llauradors. Els primers béns
van ser ramats i no camps. Abans que la propietat de la terra fóra repartida, ningú
no pensava a cultivar-la. L’agricultura és un art que exigeix instruments, sembrar
per a collir és una precaució que exigeix previsió».
Des d’un estat primitiu d’embrutiment, pròxim a l’animalitat, els humans
van haver de compondre-se-les per a viure.
«Els més actius, els més robustos, els que anaven sempre avant, només podien
viure dels fruits i de la caça. Es van fer així caçadors violents, sanguinaris.
Després, amb el temps, van ser guerrers, conquistadors, usurpadors… La guerra i les conquistes no són una altra cosa que caceres dels hòmens… La majoria,
menys activa i més pacífica, es va assentar a penes va poder fer-ho, va reunir bestiar, el va domesticar, el va fer dòcil a la veu humana. Per a alimentar-se va
aprendre a cuidar-lo, a facilitar-ne la reproducció, i d’esta manera va començar
la vida pastoral”.
«La indústria humana creix simultàniament amb les necessitats que l’originen.
De les tres maneres de viure possibles per a l’home, és a dir, la caça, la cura del
bestiar i l’agricultura, la primera exercita el cos per a la força, per a la destresa,
la competició; l’ànima per al coratge, per a l’astúcia; endureix l’home i el torna
feroç. El país dels caçadors no és durant molt de temps el de la caça. És necessari perseguir la presa molt lluny; així sorgeix l’equitació. És necessari aconseguir la presa que fuig; per això les armes lleugeres, la fona, la fletxa, la javelina.
L’art pastoral, pare del repòs i les passions ocioses, és el que més es basta a si
mateix. Proporciona a l’home, sense majors esforços, la subsistència i l’abric així
com també el seu habitatge. Les tendes dels primers pastors estaven fetes amb
pell d’animals… L’agricultura, més lenta a nàixer, està relacionada amb totes les
arts; introdueix la propietat, el govern, les lleis i, progressivament, la misèria i
els crims, inseparables per a la nostra espècie de la ciència del bé i del mal… Els
tres estats de l’home considerat en relació amb la societat estan referits a la divisió precedent. El salvatge és caçador, el bàrbar és pastor, l’home civilitzat és llaurador».
Això diu Rousseau, reconstruint amb la seua imaginació el desplegament
d’aquelles formes de vida. Però, a diferència d’Homer, en la seua rememoració del
passat ja no intervenen herois, gegants ni déus, sinó que són humans com nosaltres mateixos els que caçaven, pasturaven o, per una sèrie de circumstàncies diverses, es van posar a tancar el camp i a cultivar la terra.
Aquest esquema bàsic i general, descriptiu i classificatori, permetia una
primera comparació entre els pobles. En aplicar-lo a totes les societats conegudes de la terra, fins i tot aquelles considerades més salvatges, com les dels indis
d’Amèrica, deixaven de ser «com animals que parlen» i passaven a formar part
de la història de la humanitat; ells són en el present un testimoni viu de com
havíem sigut els europeus en èpoques remotes, en els orígens de la història, en
edats amb tècniques i instruments de pedra i fusta, com els arcs i les fletxes,
practicant una forma de vida nòmada i caçadora, etcètera. L’espècie sencera, per
116 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-10]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 117
tant, seguia una mateixa senda de progrés i de desenrotllament, travessant
aquestes etapes fonamentals, el salvatgisme, la barbàrie i la civilització, com
també va exposar amb argumentacions detallades l’il·lustrat escocés Adam
Ferguson en el segle XVIII. Aquest enfocament comparatiu es va consagrar amb
el triomf de l’evolucionisme clàssic entre els antropòlegs fundacionals del segle
XIX, els primers que van instituir la docència d’aquesta disciplina en les universitats britàniques, franceses i americanes. Per a reconstruir el passat sense documentació escrita i amb limitats registres fòssils de la nostra existència primitiva,
la dels nostres avantpassats en els albors de la història, es van usar comparacions
sistemàtiques amb pobles coetanis que tingueren recursos tècnics i formes de
subsistència semblants, i per això aquests se’ls va denominar ‘primitius’, ‘salvatges’ i també ‘pobles naturals’, com si ells, els ‘altres’ per antonomàsia, els nostres
antípodes en tants sentits, habitants de zones distants i remotes, acabaren d’eixir de la falda de la mare naturalesa i no tingueren passat, i com si només meresqueren l’atribució de cultura pròpiament dita els pobles amb escriptura i amb
civilització, com els nostres. En efecte, el present dels occidentals, amb indústria i comerç, ciències i tècniques, estava considerat com el moment més evolucionat i més perfecte de la humanitat, era la meta a què tendien totes les societats de la terra, en una espècie de llei d’estadis positivista de compliment obligatori. Les altres formes de vida eren pensades des de les nostres i se les entenia
com més simples i senzilles, com predecessores o antecessores de les nostres, perdien així la seua autonomia i el seu valor propis i quedaven com annexades a la
nostra història. La manera occidental de desenvolupament era considerada el
patró, el model, el camí exemplar que servia per a mesurar tota alteritat.
Qualsevol diferència constatada en els altres pobles llavors era qualificada com
inferioritat, retard, desviació, infantilisme, incapacitat, i també com degradació
i fins i tot com un absurd incomprensible, com una aberració que convenia
esmenar com més prompte millor. Els encerts i la bellesa extraordinària de les
altres opcions culturals a penes es percebia sota aquesta mirada, s’insistia en
canvi en interessats contrastos etnocèntrics, en les diferències existents, i a
aquestes se les interpretava amb càrrega negativa com deficiències, carències i
estupideses, pròpies d’una base racial qualitativament pitjor dotada, que obstaculitza i impedeix el desenvolupament òptim de la civilització genuïna. No cal
subratllar que aquest enfocament sobre els altres grups humans, carregat del
denominat darwinisme social, complia funcions de legitimitat en un moment
de forta expansió colonial i consolidació dels imperialismes europeus sobre els
altres continents, sobre Àsia, Àfrica i Oceania especialment. Una era la cultura
vencedora i poderosa, la de l’Occident cristià, l’única mereixedora de tal nom,
la qual, per a justificar la seua agressiva presència en totes les parts del món, deia
que volia ajudar al desenrotllament, i, junt amb ella, però en posició sotmesa i
inferior, estaven les altres cultures, les quals, després d’aquell violent xoc cultural que les dominava, eren les perdedores, les vençudes i les desprestigiades. Les
maneres de saber que es van practicar no eren alienes als exercicis de poder d´un
tal context imperialista.
ELS POBLES PREINDUSTRIALS I EL SEU SENTIT EN UNA ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA
117
[page-n-11]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 118
Aquest enfocament de l’arqueologia prehistòrica huitcentista, l’evolucionisme clàssic que es pot detectar amb claredat en obres fundacionals com
Prehistoric Times (1865) i The Origin of Civilisation and the primitive Condition
of Man (1870) de John Lubbock (fig. 5), ha anat canviant des de llavors, gràcies
a successives estratègies d’investigació, molt diferents, com
el difusionisme, el particularisme històric, el funcionalisme, l’estructuralisme i la
denominada
antropologia
simbòlica i hermenèutica, com
també ha variat el context d’aplicació, açò és, la situació real
en les relacions de poder des
del reconeixement de la independència de molts països que
han lluitat per les seues llibertats, i els nous problemes d’un
món postcolonial, globalitzat i
multicultural. Estudiar la vida
de grups humans minoritaris i
fràgils compromet als que els
coneixen. La ciència que s’elabore sobre les seues formes de
vida ha de tindre un vessant crític pel que fa a la situació internacional present,
que és la responsable en gran mesura de les dificultats que tenen i del poc espai
de què disposen per a desenrotllar les seues pròpies possibilitats. En cas contrari, aquesta ciència deixa de ser verdaderament humana i es redueix a mera tècnica aplicada, convertint-se així en un altre instrument de control al servei dels
interessos dels més poderosos i perdent la seua capacitat d’emancipació. Els
altres pobles, certament, no sols són imatges vives del nostre passat, sinó que són
sobretot els nostres contemporanis, plenament dignes d’atenció i d’estudi per si
mateixos en el present, en tant que exemples de la humanitat, de la nostra
humanitat plural afortunadament plena de diferències ací i ara. Conviure amb
ells ens obliga a conéixer la seua cultura, a participar en les seues formes de vida,
a aprendre d’ells relativitzant els nostres hàbits i costums, sense pretendre la seua
assimilació o annexió. Una cultura diferent de la nostra no és, pel fet de mostrar tal diferència, ni inferior, ni aberrant, sinó que també té la seua coherència,
la seua complexitat, els seus sistemes de coneixement i de classificació de la realitat, els seus esquemes de valors, els seus criteris estètics, jurídics i religiosos,
etcètera. En comparar-la amb la nostra, hem d’esforçar-nos per arribar a formular possibles principis generals que donen raó de les semblances i de les diferències que observem i que ens permeten comprendre’ns a tots, a nosaltres i a ells,
com a humans en una terra compartida. En efecte, tots hem de fer front a pro-
118 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 5.- Caçadors-recol·lectors bosquimans dins “Las razas humanas”
de F. Ratzel, 1888.
[page-n-12]
M.tribals val 109-140
30/10/08
08:52
Página 119
blemes semblants, ecològics, psicològics, socials i transculturals, és a dir, internacionals, globals, planetaris en suma. I en aquesta tasca ineludible hem de ser
autocrítics, perquè els que hem exercit una despietada dominació econòmica,
ideològica i política sobre els altres pobles hem sigut els occidentals, especialment en la Modernitat. Només així es pot pensar en un humanisme que, a diferència del que es va donar en el Renaixement, no es reduïsca ni a uns models
clàssics de referència exclusiva com els greco-romans de l’Antiguitat, ni, per
tant, a uns pocs sabers artisticoliteraris, ni a unes classes socials privilegiades, ni
a una àrea geogràfica restringida, mediterrània, europea o de l’hemisferi nord,
sinó que meresca ser denominat un humanisme interactiu, emancipatori, integral i global. Els altres són, llavors, com a plenament humans amb els quals convivim, el nostre present, perquè són també, i sobretot, coautors del nostre futur,
ja que en ells perduren valors a reivindicar que s’han perdut entre nosaltres. Ells
ens ensenyen a descobrir la complexitat de la vida humana, els valors que assenyalen les carències i els buits que ens delaten, les deficiències que ocasiona la
nostra forma de vida tan subjugadora: una subsistència urbana motoritzada i
veloç, com déiem al començament, solitària entre masses d’individus, sense forts
llaços afectius interpersonals, greument escindida entre allò privat i allò públic,
ignorant dels ritmes de la naturalesa, les varietats vegetals, la convivència amb
els animals, la cura en el consum, la tolerància amb els que prefereixen remar al
seu aire... refractària, en suma, a aprendre dels altres, que podrien aparéixer llavors com a bons etnoarqueòlegs del nostre present i qualificats esbossos del nostre possible futur.
Bibliografia
HOMER: Odisea. (Ed. de José Luis Calvo 1976) Ed. Nacional, Madrid.
LÉVI-STRAUSS, C. (1979): Antropología estructural. Mito, sociedad, humanidades. (Trad. de J.
Almela. Mèxic: Segle XXI, Cf. en especial «Jean-Jacques Rousseau, fundador de las ciencias
del hombre» i «Los tres humanismos».
LLINARES, J. B. (1982): Materiales para la historia de la Antropología. (3 vol.) València: Nau
Llibres, 1982, 1983 i 1984 (reedicions en 1993 i 1996). Cf. En especial els capítols
«Lucrecio» en el vol. I, «Locke», «Rousseau» i «Ferguson» en el vol. II i «Darwin»,
«Lubbock», «Morgan» i «Tylor» en el vol. III.
LLINARES, J. B. (1995): Introducció històrica a l’Antropologia. I. Textos antropològics dels clàssics
greco-romans. Servei de Publicacions de la Universitat de València, valència. Cf. en especial
el cap. 4 «Orígens i evolució de la vida humana i la cultura» i el cap. 8 «La construcció d’una
primera diferència antropològica: els civilitzats i els salvatges».
MEEK, R. (1981): Los orígenes de la ciencia social. El desarrollo de la teoría de los cuatro estadios.
(Trad. d’ E. Pérez Sedós.) Madrid.
SAN MARTÍN, J. (1985): La antropología, ciencia humana, ciencia crítica. Montesinos, Barcelona.
VALDÉS, R. (1977): Las Artes de subsistencia. Una aproximación tecnológica y ecológica al estudio
de la sociedad primitiva. Adara, La Coruña.
ELS POBLES PREINDUSTRIALS I EL SEU SENTIT EN UNA ANTROPOLOGIA AUTOCRÍTICA 119
[page-n-13]